UN PASSEIG PER L'ARQUITECTURA RESIDENCIAL DE SANT JOAN D'ALACANT EN EL SEGLE XIX
María Teresa Riquelme Quiñonero
Pansa Sigüenza per l’Horta d’Alacant. És un profund pla de jardins assedegats i de terres llaurades, d’arbres vells, grans, patriarcals, de vinyes robustes i ardents. L’alegria, l’afalac fresc i blau del mar va seguint-li fins a doblegar les muntanyes del confín, les belles muntanyes llises i zarcos, i a les vesprades, el sol mostra redondeces, serrals, angosturas, casals i arboledas, tot ros i d’un color de carn i de roses.
Libro de Sigüenza, Gabriel Miró.
Fa uns mesos, Pilar Tébar i Víctor M. López, coordinadors del nº 64 de la revista Canelobre de l’Institut Juan Gil-Albert, em van oferir l’oportunitat de participar en el monogràfic titulat “Les Belles arts en la província d’Alacant en el segle XIX”. Encara que la meua col·laboració1 se centra en l’arquitectura residencial en l’horta alacantina, a continuació, oferisc només un breu panorama del terme municipal de Sant Joan d’Alacant a instàncies de Gaspar Belmonte, tècnic de l’Arxiu de Sant Joan d’Alacant per a la web del centre.
1. Del neoclassicisme a l'eclecticisme a Sant Joan d'Alacant.
A la fi del segle XVIII, comencen a edificar-se cinquenes d’esbarjo per tota l’horta alacantina. Aquestes es conceben com a llocs per al desenvolupament de la vida familiar i social dels seus propietaris en termes d’oci i descans; pensament que es consolida al llarg de la següent centúria. Aquest canvi de concepte suposa que les diferents estades que la constitueixen tenen autonomia en si mateixes, sent aquest el valor més destacable (Hernando, 2004: 49). Aquest canvi interior té el seu reflex en l’exterior ja que la planta noble centra tots els elements decoratius com són la balconada sobre la porta d’entrada; els frontons o escuts sobre els buits com en La Concepció; ràfecs formats per filades de rajoles en successiu vol; enreixats elaborats; i, l’acabat exterior estucat en diferents colors com l’almagra i l’ocre. Tot açò amb la finalitat de diferenciar la casa residencial dels diferents edificis secundaris, al mateix temps, que destaca com a construcció principal de l’explotació agrícola.
La permanència del neoclassicisme acadèmic com a estil predominant fins a quasi intervinguts de segle XIX té una explicació sociològica (Hernando, 2004: 128). La nova burgesia alacantina emergent, unida a l’aristocràcia local, assumeix aquest estil com a propi i només amb el transcórrer dels anys, aquest anirà canviant.
L’austeritat característica d’aquesta burgesia, que lluita pel control econòmic i polític, queda reflectida en la sobrietat formal d’aquestes residències on destaquen unes edificacions exemptes amb cobertes a quatre aigües i lucernarios cúbics que il·luminen l’espai central de l’habitatge i ventilen l’escala. En la majoria dels casos, aquesta torre és un perfecte mirador per a observar l’entorn rural que envolten aquestes construccions i també, és el reflex del poder adquirit per aquests nous propietaris com és el cas del de Conde o La Pau. Vista de la finca El de Conde o la Pau amb la seua torre de teules esmaltades en verda Autora: MaTe, 05-05-2011
Superada aquesta sobrietat descrita cap a mitjan segle XIX, trobem un llenguatge arquitectònic més complaent per a la mirada, més decoratiu i, sobretot, explícitament triomfant. És el moment en què les reformes i les construccions s’emmarquen dins de l’eclecticisme. Encara que és difícil definir aquest corrent o conjuminar les seues característiques formals, podem assenyalar com en l’horta d’Alacant predominen dues tipologies de planta.
D’una banda, trobem les construccions de planta rectangular com l’esmentada La Concepció; i, de forma perceptiblement quadrangular com La Pinada. D’altra banda, apreciem les de forma de creu com ocorre en El Pi i Sant Clement en el terme municipal d’Alacant on la disposició de la coberta, de pendent pronunciada, constitueix un element únic que causa un efecte visual nou fins a aquest moment. Açò s’aconsegueix usant les cobertes a quatre aigües de teula plana, peça que dóna unitat a les construccions d’aquesta època, i les torretes com ocorre en la Finca Abril i Espinós, actual Hotel Torre Sant Joan.
Com a conseqüència de les esmentes pendents, es realitzen ràfecs de gran vol que sobreixen de la façana, la qual cosa permeten el suport dels extrems més exteriors com ocorre en Palmeretes, Vila Empare i Vila Ramona. De la mateixa manera, es comencen a emprar els tapajuntes de fusta retallada situats en la part exterior de la coberta per a cobrir la unió de les teules amb el ràfec. A més, es generalitza l’ús de cresterías de ceràmica, formant diversos dibuixos geomètrics, en les cumbreras com observem en Palmeretes, etc. Finalment, trobem l’ús d’altres elements d’influència estrangera com la col·locació de la fusteria en la part exterior del buit, quasi en el mateix plànol que la façana com en les esmentades Palmeretes i Finca Abril.
